1. Primer fou el verb
Blai Bonet pretenia il·luminar els lectors amb l’escriptura. La seva poesia ens fa obrir els ulls davant l’enigma de la vida. El seu verb, sempre refulgent i acolorit, s’instal·la al bell mig del cor de l’home per estrafer el silenci amb la música dels déus que habiten el món de la paraula i l’univers de les emocions. Blai Bonet maldava per transformar la tenebra en revelació. Necessitava obrir les portes i les finestres del misteri per deixar córrer l’aire, pur i vivificant, intens i renovellador, sobre l’essència de les coses. Sobre la transcendència de la realitat. Perquè la vida no sigui un clos humit i obac, sinó un estat permanent de llum grenyal i reconfortant. Si Goethe afirmava que els colors són les passions de la llum, el nostre poeta s’impregna del perfum de la creació per atorgar sentit i significat a l’existència. Potser perseguir somnis i utopies –tocant amb els peus a terra!– és el que enriqueix la vida. Blai era –és– tan clàssic com Virgili i Homer, com Plató i Aristòtil, com Píndar i Hesíode i Heràclit... Més que mirar cap al passat amb uns ulls àvids i contemplatius, ell bevia de les fonts del principi, inaugurava la pròpia doctrina per mitjà de la fe cega en l’home i la devoció emmirallada cap a la natura i els éssers, envers les coses i els fets. I tot fent servir la reflexió metafísica del savi amb un llenguatge vigorós i excels. Emprant l’espurna resplendent del geni i l’humor sarcàstic de l’escèptic.
El mar i la terra, el mite i la llegenda, l’arbre i la pedra, el dubte i la creença, l’arrel i l’escorça, la raó i la desmesura... Res no s’escapa de la mirada atenta i escodrinyadora de l’home que dialoga i conversa amb si mateix per trobar respostes i aclarir incerteses. Blai sabia que l’art veritable cova al fons de l’ànima de l’home com un foc secret. Com una relíquia antiga. Com un jeroglífic irresoluble. Què empeny un home a anar a la recerca de la –seva– veritat? Tal volta la tradició? El sentiment religiós? Un buit existencial? La malaltia? Blai Bonet comença a escriure El mar al sanatori de Caubet. Allà dalt, entre el cel i la terra, al bell mig d’allò humà i d’allò diví, a mig camí de tot el que és mundà i de tot el que aspira a ser sublim, l’esperit del poeta comença a donar veu a un món que fins llavors s’havia mantingut fidel a la mudesa i a la invisibilitat. Allà dalt la mort i la vida comencen una lluita aferrissada, incessant, devoradora... La joventut és atacada dia rere dia amb els flagells del dolor i el patiment. La por mossega els pulmons d’aquells joves enfrontats a les seves pors i a les seves quimeres. Manuel Tur i Andreu Ramallo es posen davant el mirall que reflecteix la fragilitat latent de la vida, la necessitat de seguir resistint per guanyar el combat a l’anihilament i la destrucció. Tur i Ramallo es retroben, ara convertits en joves de la postguerra, al sanatori d’Argelus. I allà, assetjats per la tuberculosi, atemorits per la remor cavernosa de la sang, s’han de (re)construir un món fet a imatge i semblança del temor. L’horror de la guerra i les injustícies de la fam i de la mort, les vexacions i les mentides, s’instal·len en carn viva als ossos freds i esquelètics d’uns joves amb els ulls plens d’espant, amb els cors travessats per llances de desesperació, amb el desig mesell d’un tràgic sentiment de culpabilitat.
Talment Ramallo, Blai Bonet parla sempre amb la seva ànima, es fa companyia en la solitud, s’interroga enfront d’allò inconcret i opac. I sempre, tanmateix, apareix el sentiment de culpa, la necessitat d’expiació, l’esqueix del temps que s’atura per invocar la dualitat repressora del bé i del mal, del seny i de la follia, del gaudi i del turment... Blai Bonet ens llegà el lirisme d’un llenguatge nou, aspre i violent, enèrgic i palpitant, suggeridor i riquíssim. I ara, agafant el testimoni, Eva Choung-Fux i Marcos Vidal han afegit una baula més a la cadena, resistent i perdurable, de la creació artística.
2. La mirada de Sísif
Ella, Eva Choung-Fux, que sap on es colga l’àngel de la guarda i coneix la profunditat abissal dels cercles on Dant s’emmirallà una i mil vegades per apropar-se, per abismar-se, per allunyar-se del territori, temptador i perillós, on habiten les divinitats, ella, sí, sortosament, s’ha volgut endinsar en les aigües tèrboles, inaugurals, que ha batejat un dels grans de la paraula. Ella, Eva, sent una atracció gairebé religiosa pels mots. Es manté fidel a una fe que ve de molt antic i arriba fins als nostres dies talment un sacrifici o un tribut lliurat als déus de la bellesa i la reflexió, als déus de la creació i del pensament, als déus de l’exploració i de la veritat... Amb una mirada retrospectiva podem comprovar aquest deler d’Eva Choung-Fux, aquesta necessitat primordial de treballar a partir de la paraula, si tenim en compte els homenatges que la nostra artista ha dedicat a autors tan essencials com ara Ramon Llull, sant Joan de la Creu, Wislawa Szymborska, Damià Huguet... Ara és el torn de revifar la memòria, sempre latent, però a voltes amb una flama massa lleu i dèbil, juntament amb les instal·lacions de Marcos Vidal, del nostre poeta –únic, múltiple i universal– Blai Bonet. La comesa, digna i ambiciosa alhora, no deixa de ser un repte important, un treball que, certament, per tal d’arribar a bon port necessita els atributs i els dots d’una persona creativa i tenaç, sensible i culta, enginyosa i persistent...
Quina és la causa que provoca en un esperit inquiet i en una ànima bella la capacitat de comunió amb una ment lúcida i un cor salvatge? Què determina la connexió espiritual i la sincronia anímica entre dos éssers distants i diferents? En aquest cas, en efecte, cal respondre així: la passió per l’art. El conreu creatiu portat fins a cotes altíssimes de devoció. La dedicació en cos i ànima, amb esforç i constància, amb ganes de superació i sense deixar de banda l’honestedat i l’exigència, ha de donar forma als estímuls que la vida ens posa al davant com si es tractàs d’una musa sempre encuriosida, amb ganes de travessar llindars i creuar fronteres, amb un desig enfervorit i voluntariós de copsar el sentit, vertader i essencial, de l’existència. Això és el que propicia la feina d’Eva; el que provoca en ella aquest fervor irreprimible d’anar més enllà, de no quedar-se en un pla superficial i arribar fins al bessó, fins al fruit, fins al nucli de les coses realment necessàries i importants. Per això mateix Eva escriu, i copia, i pinta sobre el llenç els mots immortals d’El mar de Blai Bonet, aquest mar nostre, mediterrani, aquesta mar gran plena de llum i plena d’ombres, mesella de sol i de penya-segats, reblerta de sal i d’onatges... Ella, Eva, traspassa la veu d’aquells àngels desterrats sobre la tela encara verge. Amb el pinzell, miraculosament, dóna forma i presència a la tinta de colors que narra les vivències d’uns joves inexistents, ficticis i, tanmateix, tan reals i certs com la vida mateixa. Eva escriu –i inscriu– en una nova pell, grenyal i tendra, les cicatrius de l’atzar i les ferides de l’adversitat. Concentra la tensió cal·ligràfica –qui sap si la mateixa que un dia experimentà Blai Bonet– sobre un mantell que bé podria ser –o hauria de ser– el sudari que devorà la carn, trista i pecaminosa, de Manuel Tur.
I en aquests fragments d’El mar, què hi podem entreveure? Llagues que no acaben de cicatritzar sobre el paper? Algues que remouen el fons quiet de les aigües? Empremtes d’un sacrifici sense nom ni perdó? Eva Choung-Fux, convertida ara en hereva directa de jeroglífics i palimpsests, deutora d’aquells monjos medievals que copiaven una vegada i una altra llibres únics i irrepetibles, qui sap si agermanada amb aquell Sísif condemnat a pujar eternament la roca fins al cim de la muntanya, estampa verbs damunt pronoms, segella adverbis sobre adjectius, sepulta noms sota el foc i les cendres d’una escriptura que ha de viure –i romandre al costat de la infinitud dels dies– ara i sempre, de generació en generació, perquè mai no deixem de creure en la dimensió transcendental de l’art, sigui quin sigui el seu mode d’expressió.
Eva encarna a la perfecció el tipus d’artista que es nodreix de la tradició –en aquest cas literària– per fer una passa endavant, per assumir un repte que s’abraça fraternalment al compromís, per retre tribut als qui ens han precedit en aquesta tasca, tan noble com difícil, de mantenir viva l’espurna de l’expressió artística. Les imatges que ens presenta en aquest In memoriam d’homenatge al poeta de Santanyí atrapen la mirada de l’observador per una mescla de calidesa i de fredor, perquè ens situen a mig camí d’una tendresa plaent i d’un glatir ofegat, com si ens trobàssim al davant de dues forces oposades, contemplant dues parts d’un cos que no s’acaba de reconèixer. I hi podem veure, sobretot en les set peces inspirades en Manuel Tur, el contacte però també el refús, la proximitat i la llunyania, la comunicació i l’aïllament...
Les Memòries submergides, que s’impregnen de les tonalitats del mar i del cel, semblen blocs de gel endinsats en les profunditats de l’oceà, icebergs que es topen i que dansen seguint el ritme de corrents remots i inabastables. Aquestes peces ens amaren d’algidesa i de nostàlgia, ens remeten al principi, a la gènesi, al temor davant la desmemòria, davant la incapacitat de mantenir el record viu i glatidor a fi de no travelar un altre cop amb la mateixa pedra, per no patir la mateixa dissort i protegir-nos de la malastrugança. Però sempre, és clar, ens queda l’esperança! La força necessària per resistir encara un poc més. Aquesta és la gran meravella del geni artístic: transcendir la realitat i anar més enllà dels límits de la veritat i la bellesa. Això és el que fa Eva Choung-Fux amb aquest ritual de modelar formes i mesclar pigments.
Amb tríptic Esperança i tríptic Creença torna una altra vegada a copiar els textos de Blai Bonet. El poder i la verdor són els mots repetits, escrits lletra sobre lletra, síl·laba sobre síl·laba, paraula sobre paraula, com una espècie de camí reflexiu, íntim i particular, que s’emmiralla enfront de la contemplació d’una nova naixença, que s’obre davant un nou enlluernament, que s’extasia enfront d’aquest exercici, intens i evocador, reiteratiu i revelador, que invoca el daimon aquell amb què Sòcrates mantenia, per mitjà d’aquesta veu interior que ens neix del pensament, llargs debats i converses profitoses. Hi ha d’haver, sens dubte, una tensió anímica i una força espiritual constants a l’hora de manejar el pinzell, a l’hora de donar forma a aquesta mena de salm o de rés o de pregària sobre la tela. Més que l’impacte d’una imatge vibrant o potent, aquí se’ns transmet l’impuls, enèrgic i reflexiu, que germina al fons sense fons del cor, allà on l’espai i el temps fan conxorxa amb l’home –el poder– i la natura –la verdor– per celebrar la joia del desvetllament i la creació.
Eva, novament, converteix les paraules, els versos, els poemes, en estructures encadenades, en seqüències lineals que, més enllà d’un significat concret o un sentit específic, estableixen un diàleg amb la memòria del poeta. Ella, amb la seva escriptura–pintura, diu: «Sóc aquí i pens en tu.» Que és el mateix que dir: «T’enyor.» I precisament per això, més enllà del pas del temps, esborrant les barreres temporals i geogràfiques, aprofitant les tonalitats ocres i verdoses de les imatges plàstiques de Blai Bonet, ens porta fins a la part més sensible, més fràgil, més gratificant, de l’experiència estètica. Podem percebre ara una sensació de placidesa i benestar. Ens arriba un aire de serenor i de tranquil·litat. Com si aquest exercici de copiar i copiar produís un efecte balsàmic sobre els desgavells de les emocions i l’exaltació de les passions. Aquell càstig diví de pujar una i mil vegades amb la roca sobre les espatlles es transforma ara en una tasca plaent i reconfortant.
Les paraules, de tot d’una sense contacte físic entre elles, desencadenades, «illes dins la mar», passen a ser una línia conjunta, un mosaic clos i compacte, una estora acolorida, impregnada de quelcom intangible i enigmàtic, que ens segresta la mirada i ens hipnotitza a l’instant, amb una força primigènia, persistent, tel·lúrica... Perquè, al capdavall, intuïm que a la tela, al seu interior, hi ha alguna cosa que ens crida a participar en l’experiència creadora, alguna cosa, lluminosa i críptica alhora, que ens convida a celebrar el misteri de la vida tot invocant les lletres superposades, l’acumulació dels colors, l’espai lliurat a l’horror vacui. I aquesta no-visió interpretativa de l’espectador, que ha de pensar obligatòriament en l’action painting o els quadres textuals de Henri Michaux, es trenca quan sobrevenen les imatges, inquietants i torbadores, plenes d’intensitat significativa i de força visual, de les creus d’In Memoriam B.B.
Ara podem veure unes grafies més disperses, més voluminoses, que deixen més petjada i emmarquen el símbol de la desaparició. La creu negrenca i nafrada entre paraules flamígeres i mots cendrosos s’erigeix en protagonista de l’escena, esdevé l’ombra tenebrosa d’un paisatge sembrat amb llavors de tinta i arrels ocultes que han originat aquesta planura, extensa i tumultuosa, de noms i verbs que han anat perdent el significat, que han quedat sepultats sota el pes de la seva presència invisible, ja desproveïda del cos, tan sols lligada al pelegrinatge erràtic d’una ànima castigada a vagar eternament sense rostre ni membres, únicament guiada pel fil d’una memòria evanescent, tothora fràgil. Una memòria, però, que ha derivat en record i enyorança. Una memòria que porta remors d’una música antiga, d’un cant inaugural, adàmic, que participa de la coneixença i de l’amistat, que celebra amb alegria, incorporant la música del compositor Joan Valent, aquesta complicitat gratificant que s’origina quan dues ànimes solcades per una visió semblant del món i la bolla, del cosmos i l’univers, es troben un dia, allà, entre els homes i les coses, surant en una atmosfera d’inquietuds artístiques i anhels creatius.
Els camins del Senyor són inescrutables. Però no els de l’home. No els de la dona. Afortunadament, podem gaudir de la descoberta, de l’exploració. Ens podem amarar d’allò nou i inconegut. Podem trescar i vagarejar fins a descobrir quelcom que abans ens havia passat desapercebut. Aquesta és l’essència del missatge que Eva Choung-Fux ens transmet amb El segon camí. Més que d’una segona vida, segurament ens parla de la perdurabilitat a través del record dels altres, per mitjà dels objectes que queden aquí i de les anècdotes que van passant de boca en boca, retocades però presents, talment una ofrena per retre homenatge a la memòria dels éssers estimats. Aquestes construccions fetes amb restes i deixalles, trobades entre la sorra del mar, deixalles tretes a fora, evoquen el pas del temps i la decadència, però també aquesta facultat de regeneració, aquest instint de supervivència que resta en tot allò que, més que desaparèixer, es va deformant, esqueixant en diferents formes, perdent llum i color dia rere dia, modificant amb els anys i les quimeres. Pedres, ossos, plàstics de diferents mides i colors, escenifiquen aquest retorn al principi, a la primera trobada, al primer bes i a la darrera encaixada de mans. Al primer signe de complicitat i a l’última abraçada de comiat.
Eva Choung-Fux, amb una sensibilitat exquisida i el seu art sempre suggeridor i eficaç, ens retorna la mirada lluminosa i el món poètic, ric i líric, de Blai Bonet. Eva es fa seva aquella dita que resa: «La unió fa la força.» I es lliura a deixar empremtes inesborrables dins els nostres ulls, però sobretot, encara amb una major vigoria i generositat, al bell mig del cor. Aquest cor fet a imatge i semblança del temps i la memòria. Del record i l’enyorança.
3. El crit de Prometeu
Degué cridar Prometeu en furtar el foc als déus? I si ho féu, fou d’alegria davant una fita tan difícil? Fou de patiment, en experimentar en carn pròpia la cremor de les flames? Fou una mescla de goig anímic i de dolor físic? En efecte, les grans empreses sempre solen fer-se realitat després d’un esforç intens i constant, després d’una lluita aferrissada contra un mateix i contra circumstàncies alienes. Però, sortosament, sovint l’esforç, tant si és personal com fruit d’una col·lectivitat, es veu recompensat amb un premi. Tal volta l’existència no sigui altra cosa que això: guanyar-se les sopes per poder dormir satisfet. Banyar-se el front de suor per poder descansar plàcidament.
Necessitaven Andreu Ramallo i Manuel Tur pecar per trobar el consol de l’expiació? O, contràriament, la seva malaltia ja formava part d’una espècie de redempció divina? Per què l’esperit humà es troba tan lligat a la part tràgica de l’existència? Per què ens semblen més propers i reals els personatges rebels i dissortats? A El mar trobam els joves trists i cruels, hereus de Dionís, temorecs i turmentats. I veim també l’altra cara de l’espill. El revers. També hi ha, és clar, els flagells de la Guerra Civil, l’assot d’una religió asfixiant, la repressió maligna. Però, sobretot, el sentiment de culpa. La sensació d’una condemna eterna, exemplar, inevitable. Probablement perquè aquella època i aquell lloc eren l’infern. El purgatori a la Terra. Aquest fet, el d’un passat no tan llunyà, mesell de malignitat i de barbàrie, no passa desapercebut per a Marcos Vidal, que amb les seves instal·lacions ens retorna a aquells temps plens de despropòsits i crueltats.
Sens dubte, el nom de Marcos Vidal ens remet directament al taller de Sant Marc: un locus amoenus per a la creació i la creativitat. Es tracta d’un taller que, aprofitant l’antic celler del casal dels padrins de l’artista, esdevé un lloc de trobada per a la gent del gremi i qui senti curiositat per l’art. Situat al centre històric de la vila de Sineu, es converteix des de l’any 1999 en un centre receptor i difusor de cultura, un espai on es conjuminen diverses visions, sempre molt singulars i prou suggeridores, de l’art. Amb un tret identitari força sui generis i uns atributs que conformen una personalitat d’un imaginari riquíssim i una imaginació desbordant, Marcos Vidal s’apropa a El mar o s’hi endinsa des d’una perspectiva que podríem definir d’històrica, tenint en compte que els seus objectes ens fan retrocedir cap als anys de la Guerra Civil i la postguerra, i ens situen en unes coordenades temporals i geogràfiques que convindria no esborrar de la memòria per tal que no es tornin a repetir mai més.
L’intercanvi de projectes i d’idees, la recerca de noves tècniques i materials, la col·laboració entre artistes de diferents estils i generacions, sempre ha significat un avanç per als processos creatius i artístics. L’esperit de Marcos Vidal, que des de l’inici s’ha interessat pel joc comunicatiu entre emissor i receptor, es troba entre la voluntat del mèdium i l’objectiu del guru. Més que perseguir la formulació d’una doctrina o de retre culte obstinadament a algun tipus d’evangeli, l’objectiu és crear en l’espectador, a més d’un impacte estètic, la necessitat de plantejar-se interrogants i, si és possible, arribar a les conclusions percaçant respostes. Aquí no basta una demostració de talent. Cal anar més enllà del geni artístic per situar-se enfront del mirall, allà on es troba l’espectador encuriosit i escodrinyador, aquell que s’ha d’esforçar per interpretar els símbols i els signes que va trobant al llarg del camí.
A la primera peça, titulada Aquí som..., els diaris d’exaltació de l’època franquista i el cendrer amb la forma d’Espanya que descansen acuradament damunt la taula de vidre ja ens indiquen amb exactitud on ens trobam. No cal pensar gaire per saber on som i què passa. La cadira de fusta sense les cames del davant –estan pintades a la paret de forma tosca i malgirbada–, amb estampes sota el pes de les posteriors, potser ens indiquen la coixesa d’uns estaments religiosos caducs i uns poders excessivament dominants sobre els vilatans i els camperols. La llitera quirúrgica, certament, ens transmet un aire de fredor i temença. Com si d’entre aquests ferros envellits i oxidats n’emergís la fragilitat de l’existència, la provisionalitat en què subsistim, aquesta mena d’indefensió que a voltes, davant la naixença d’una criatura o espantats enfront de la força devastadora de la natura, ens sobrevé d’arrel, amb la intensitat d’un cop de destral sec o d’una portalada furibunda.
A Lavativa, els tamborets baixos amb els diaris amuntegats sota els objectes, ens crea la imatge d’un ordre estricte, excessivament perfeccionista, la sensació d’haver de seguir uns patrons marcats i definits des de sempre, per obra i gràcia d’un Déu invisible però real, existent en la creença de tothom. I, és clar, el pes de la història en lloc del cos humà. La lavativa és una manera de posar en ordre les disfuncions corporals. Però, i si Marcos Vidal agafa això com a (pre)text, com una forma de dir-nos que valdria més purgar, fer fora, desterrar els pecats capitals i les injustícies socials? I què en podem dir de la cadira doble pintada de blanc? Quina parella més estranya! Són cadires bessones que han patit una mutació i s’han de resignar a conviure juntes fins a la fi dels seus dies? Són dos mons que es toquen. Dos (uni)versos que graviten entorn d’un eix central mutilat. Quina part envaeix l’altra? Qui és culpable i qui, botxí? Manuel Tur o Andreu Ramallo? Cadascú en la seva mesura. La Vitrina de la victòria se’ns presenta talment una celebració, un triomf, una conquesta, emprant com a trofeus les pilotes de futbol amb el cuir ressec i menjades per les puntades de peu i el pas de les estacions.
Sí, el temps, que posa les coses al seu lloc i estableix judicis de valor. El temps, que podem percebre perquè ens detectam arrugues solcant-nos la pell i ja no podem córrer amb la mateixa agilitat ni la mateixa rapidesa que quan érem jovençans trullosos i somiatruites. Tot plegat, amb aquesta visió-instal·lació per recrear l’època en què visqueren aquells àngels caiguts d’ales infectades i cors exànimes, Marcos Vidal ens mostra –i exposa– una part, tan física i tangible com lírica i abstracta, d’un pretèrit que encara, per bé o per mal, cova entre les cendres del record. Podríem parlar d’una representació de la realitat que s’abeura de la poesia visual i de l’expressió conceptual: una forma de dir sense paraules, sobretot a través dels objectes i de la seva sublimació.
Aquesta tasca de convertir objectes trobats en elements artístics s’ha d’emparentar amb els ready-made de Marcel Duchamp. La feina «objectual» de Marcos Vidal, en veritat, posa més èmfasi en la idea o el missatge que no pas en la visualització estètica. Necessita comunicar-se. Ha de menester establir un diàleg, una espècie de feed-back conversacional amb l’altre. L’humor i la ironia que destil·la bona part de la seva obra anterior, aquí desapareixen. Immergit en l’atmosfera closa i angoixant de la novel·la, conscient de les malvestats d’aquella època dèspota i repressora, Marcos Vidal opta per un posicionament que s’instal·la entre la queixa i la denúncia, entre la disconformitat i l’estupefacció, entre el neguit i la ràbia... I més que icones, relíquies o tòtems que anhelen posseir el do de la bellesa i la devoció, aquestes instal·lacions funcionen a manera d’altars pagans, espais de recolliment i reflexió per retre culte a uns temps i uns fets encarnats en la pell i l’ànima dels protagonistes del llibre de Blai Bonet. Possiblement, el secret d’aquestes peces rau en la força metafòrica que desprenen. Observant-les atentament tan sols durant uns segons, dins nostre, allà on reposa la imatgeria del passat, es va formant tot un seguit d’instantànies, la majoria en blanc i negre, d’aquells episodis tràgics i ignominiosos. Aquest fet, és clar, es multiplicà a partir del traspàs a la gran pantalla que Agustí Villaronga féu de la novel·la.
Aquí es tracta de passar de la quotidianitat que significa part dels instruments i del fons documental d’un metge de poble a la categoria d’art conceptual. Com si una anècdota qualsevol, a priori sense gaire importància, intranscendent, després d’uns decennis esdevingués una espècie de llegenda o de mite que s’anàs traspassant de generació en generació. Aquest llegat oral seria el que veritablement se salvaria de la fam voraç de l’oblit. Aquest és el crit que Prometeu resguardà de la desmemòria. Val la pena córrer el risc de l’aventura artística per desfogar-se amb el crit eixordador de l’autèntica troballa? Sí, sens dubte. Per això mateix el reciclatge, la iconografia, el collage, la simbologia, l’al·legoria..., es conjuguen en el treball de Marcos Vidal fins a aconseguir una obra –una veu particular, una marca registrada, un copyright únic– que vessa originalitat i puresa pels quatre costats.
Fou Giacometti qui va dir que la veritat li interessava infinitament més que l’art. Potser aquesta màxima podria aplicar-se a aquestes instal·lacions amb què Marcos Vidal ha volgut retre homenatge a un dels més grans conradors de l’art de la paraula que han donat aquestes terres. La poesia de Blai Bonet ens fa recordar la lluminositat solar que regna en els versos d’Homer. Marcos Vidal ens transmet tot un catàleg d’emocions i sentiments que, després d’un procés de gestació que pot durar mil·lèsimes de segon, minuts, qui sap si també hores o dies, fa eclosió i refulgeix com un esclat de llum, talment una revelació que cop en sec se’ns imposa com la cosa més evident, com el camí més curt i segur per arribar a l’essència, al bessó que sempre germina de les seves composicions. I així, hom arriba al final del trajecte amb la sensació d’haver escollit la ruta adequada, el viarany encertat per escatir dubtes i aclarir interrogants. Al cap i a la fi, la veritat no existeix més enllà de la certesa i la seguretat d’un mateix.
4. L’última paraula
Primer fou la paraula. I tot just després vingueren la remor de les aigües i la placidesa dels colors. El fred i el foc. Les rialles i les llàgrimes. El desig i l’odi. La salut i la malaltia. Els somnis i les quimeres. L’amistat i la traïció. Els pecats i les culpes. La sequera i el diluvi. Els esperits i les resurreccions. El repòs i la dansa. Els cicles de les estacions i els ritus de la fertilitat. I tot, absolutament tot, tard o d’hora, es convertiria en art.
La humanitat, un jorn, assolí un desenvolupament irrefrenable. Nietszche cridà als quatre vents que l’únic déu possible era l’home. I d’aquí a l’eternitat. D’aquí a la conversió de l’inefable en diví. A la recerca de l’absolut i la consagració. A l’encalç d’una obra –artística, social, científica...– que justifiqui el nostre pas, incert i perible, per aquest món tan estrany i atzarós com el destí dels elegits per la llum. Però, qui són aquests elegits? Ras i curt: els creadors. Els artistes. Aquells que deixen empremta per a sempre, quan ja el seu cos i la seva ànima romanen en l’obaga freda i eterna del no-res.
Eva Choung-Fux i Marcos Vidal són una clara mostra d’haver estat tocats pels déus de la inspiració. Les muses conviuen amb ells dia i nit. Nit i dia resten atents als senyals que vénen de lluny, d’un lloc remot i desconegut, per retrobar-se amb el talent i la genialitat, per espargir arreu un perfum de saviesa i una olor de sagrat. Ells són els guardians del tresor. Ells són els hereus de la pedra filosofal. Són la llavor i el fruit. L’última paraula.
Ells ho han fet per a nosaltres. Ja ho va dir Blai Bonet: «Recordar, re-cor-dar, significa acostar les coses al cor.» Recordem tots plegats. Tots junts. Des d’ara i per a sempre. In Memoriam.
